Ficha disposicion

• < Torna

• Anàlisi documental

  Texto

  Texto	Texto2
  Origen de disposició: Conselleria Cultura, Educació i Esport
  Grup temàtic: Legislació
  Matèries: Cultura
  Descriptors:
  	Temàtics: bé cultural, protecció del patrimoni, monument
  	Descriptors toponímics: Alfara del Patriarca

DECRET 17/2004, de 13 de febrer, del Consell de la Generalitat, pel qual es declara Bé d'Interés Cultural (BIC), amb la categoria de Monument, l'immoble denominat Casa de la Serena, o de la Sirena, d'Alfara del Patriarca. [2004/X1537]

L'article 31.5 de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, d'1 de juliol, establix la competència exclusiva de la Comunitat Autònoma en matèria de patrimoni històric, artístic, monumental, arqueològic i científic. Així mateix, l'article 26.2 de Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, disposa que la declaració d'un Bé d'Interés Cultural (BIC) es farà per mitjà de decret del Consell de la Generalitat, a proposta de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport, sense perjuí de les competències que l'article 6 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, reserva a l'administració General de l'Estat.

Per mitjà de Resolució de 10 d'abril del 2003, de la Direcció General de Patrimoni Artístic, de la Conselleria de Cultura i Educació, es va acordar tindre per incoat expedient per a la declaració de Bé d'Interés Cultural (BIC), amb categoria de Monument, a favor de l'immoble denominat Casa de la Serena, o de la Sirena, d'Alfara del Patriarca.

En la tramitació de l'expedient, i de conformitat amb el que establix l'article 27.5 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, s'han demanat els informes favorables del Consell Valencià de Cultura i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles.

En compliment del que disposa l'article 27.6 de la citada llei, han sigut igualment observats els tràmits preceptius d'informació pública i audiència als ajuntaments d'Alfara del Patriarca i de València, i als propietaris de l'immoble.

En virtut del que exposa, d'acord amb el que establix la normativa referenciada, i vistes las al·legacions presentades, a proposta del conseller de Cultura, Educació i Esport i després de la deliberació del Consell de la Generalitat, en la reunió del dia 13 de febrer de 2004,

DECRETE

Article 1

Declarar Bé d'Interés Cultural (BIC), amb categoria de Monument, l'immoble denominat Casa de la Serena, o de la Sirena, d'Alfara del Patriarca.

Article 2

L'entorn de protecció afectat per la declaració de Bé d'Interés Cultural (BIC), així com el règim de protecció d'este, queda definit en els annexos I y II del present decret. La documentació complementària obra en l'expedient de la seua raó.

Disposició addicional

La present declaració s'inscriurà en la Secció Primera de l'Inventari General del Patrimoni Cultural Valencià.

Disposició final

El present decret es publicarà en el Boletín Oficial del Estado i entrarà en vigor l'endemà de la seua publicació en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

València, 13 de febrer de 2004

El president de la Generalitat,

FRANCISCO CAMPS ORTIZ

El conseller de Cultura, Educació i Esport,

ESTEBAN GONZÁLEZ PONS

ANNEX I

Dades sobre el bé objecte de la declaració

Denominació:

a) Principal

Casa de la Serena o de la Sirena.

b) Secundària

Casa de la Torre.

Localització:

a) Comunitat Autònoma. Comunitat Valenciana.

b) Província: València.

c) Municipi: Alfara del Patriarca, confrontant al nucli urbà de Benifaraig.

d) Ubicació: Ctra. de Benifaraig a Alfara del Patriarca.

Descripció:

a) Immoble objecte de la declaració

La casa de la Serena o Sirena, els seus noms respectivament en valencià antic i en castellà, pren el seu nom de la figura que rodeja el seu escut nobiliari, encara que pròpiament posseïx cap de dona i cua de serp. La construcció data, segons la inscripció d'este escut, de l'any 1553.

Es tracta d'un palau rural que complix la doble funció d'alqueria, dedicada als cultius agrícoles típics de la zona, i de vil·la de recreació senyorial. Es troba situada en l'horta valenciana, en l'extrem sud-oest del terme municipal d'Alfara del Patriarca, però confrontant amb el nucli urbà veí de Benifaraig que pertany al municipi de València. Esta doble circumstància li proporciona la particularitat d'introduir característiques d'habitatge urbà, com és la de situar la façana i accés principal directament a l'exterior, recaient al camí de Benifaraig a Alfara del Patriarca.

El conjunt, casa principal i annexos, posseïx un extraordinari valor, tant morfològicament i espacialment, com per constituir un dels pocs exemples d'arquitectura palatina del s. XVI en este medi. Es tracta d'un exemple singular de palau renaixentista, on s'han abandonat les antigues maneres, i apareixen, potents, uns esquemes nous en planta, uns temes nous de composició i unes fàbriques rejovenides pel manierisme i les tècniques depurades de la seua construcció; a més d'això, hi ha elements classicistes molt purs que utilitzen la pedra com a vehicle i s'inserixen en un llenç llis de rajola. Al seu torn, el tipus d'habitatge amb torre, no nou, arreplega una herència de simbologia gòtica, que associa el poder feudal amb la torre, de vegades assumida de preexistències àrabs.

La casa està edificada sobre una altra anterior. Açò s'observa perfectament en la planta baixa per les diferències de tècniques constructives de tàpia i pels buits cegats, sobre els quals atraquen murs de l'actual. Possiblement es tracte d'una casa situada en el límit d'Alfara del Patriarca al costat del lloc de Benifaraig, d'un cert Andrés Castellano, de qui parla un document de l'any 1414. Utilitzant parts d'esta construcció antiga s'alça en el s. XVI la construcció segons la tipologia d'un palau rural. Durant el s. XVIII, la casa sofrix una altra intervenció producte de la qual són els grans buits que s'obrin en la façana principal i interior, cegant-se una gran quantitat d'altres. A la torre també se li col·loca una coberta apuntada a quatre aigües.

L'esquema arquitectònic és més complex que les alqueries senyorials precedents, de tradició medieval. El pati no és només l'espai d'accés, labors i relació, com en l'alqueria gòtica, ni tampoc el nucli articulador i de transició entre el carrer i la casa del palau gòtic, és l'un i l'altre al mateix temps. No se sabrà, d'altra banda, si el pati es va concebre com obert, que seria una gran innovació tipològica o si, al contrari, va ser pensat com a pati tancat que mai va arribar a acabar-se. La planimetria de l'edifici principal té interés, en aparéixer una casa compacta, com a part d'un conjunt projectual. Es compon d'una doble cruixia en dos de les bandes del pati, dos cossos d'edificació en profunditat construïts per murs de càrrega paral·lels a façana, de manera molt distinta als esquemes anteriors.

L'accés és lateralitzat en planta i obliga a canviar la direccionalitat de les línies de càrrega que se situen perpendicular al pas. Una vegada en l'interior, s'accedix a l'habitatge principal, en la planta primera, per una porta en la base de la torre que dóna accés a l'escala. Esta consta d'una sèrie de dependències, de sales, que coincidixen clarament amb els espais construïts. Les compartimentacions espacials distintes als murs de càrrega són sempre posteriors, com és el cas de l'oratori que s'obri a la sala principal i lleva espai al cos posterior, el de la cuina. La planta superior havia de ser primitivament magatzem de productes agrícoles.

La torre se situa en un dels extrems. Volumètricament té una independència importantíssima, i pren un contingut d'ús particular al servici de l'habitatge principal: l'escala es desenrotlla dins d'esta. El seu cos s'eleva fins a aconseguir obrir els buits en totes les façanes, presentant així una solució espacial molt atractiva i jugant al contrapunt de la seua verticalitat davant l'horitzontalitat que proporciona la resta de les façanes. L'accés a la seua última planta per una escala de caragol summament estreta i l'existència d'uns bancs adossats al seu perímetre fan paréixer que va ser construïda amb fins purament lúdics, enllaçant amb la idea del miramar com altres torretes de l'època que es van popularitzar amb el triomf del romanticisme huitcentista. Una coberta, amb influència flamenca i relació amb els casilicis barrocs de València, remata la torre i la prolonga verticalment insistint en la seua esveltesa.

Una galeria remata les fàbriques llises i servix de suport a un ràfol potent que limita el volum. Esta galeria renaixentista està dins del més pur estil d'arcades a l'aragonesa que comenta Lampérez, seguint la gran tradició de l'arquitectura catalanoaragonesa d'utilitzar la coronació en galeria a partir del segle XVI, com es pot veure en multitud d'exemples de la ciutat de València: Col·legi del Patriarca, Palau de Valeriola, etc.

El cantó es reforça per a donar una idea clara de massa potent, i inclús el cos superior suspén el calat de la “loggietta”, encara que mantenint una imposta que limita el cos i dóna una volta al cantó per a reprendre el tema en la façana lateral. En el conjunt destaquen les fàbriques de rajola amb morter enrasat de l'edifici principal.

Les finestres presenten una conformació excessivament manierista per a l'època, així com una perfecta distribució sobre el llenç del mur. Solució dubtosa per la seua excessiva voluntat de composició i pel fet d'existir, cegats, uns antics buits, més autònoms respecte a la composició, més reduïts de mida i de tècnica més d'acord amb estes fàbriques i este temps. Són buits, estos antics, construïts amb arcs plans de gran mida, com els que veiem en tota l'arquitectura del segle XVI. Estos graciosos i lleugers buits d'arc rebaixat i cornisa superior que remata l'arc, amb muntants esbocats pot tractar-se potser d'una aportació setcentista que intente regularitzar la relació massís–va en les façanes.

L'escut de marbre de la portada principal (depositat hui en l'ajuntament) representa les armes de Ferragud, Pallarés, Alegret i Perelló rodejats de la figura de la “Sirena” anteriorment descrita i amb el lema “Omnia tempus habent”. Els Corella també van usar este simbòlic monstre encara que amb el lema valencià “Esdevenidor” i que pot vore's en el seu escut d'armes situat en la casa que fóra dels comtes de Sotoameno, al carrer Aparisi i Guijarro de València. Encara que en este apareix inscrita la data de 1553, és de factura posterior, ja que no va poder realitzar-se llavors perquè els Perelló i Pallarés van ser propietaris a partir del segle XVII, i els Ferragud a partir del segle XVIII.

Travessant els dos cossos del palau per la porta principal s'arriba a un pati ampli, rectangular, on obrin arcs els coberts de cavallerisses i corrals, construïts estos amb cossos d'una cruixia, a través d'un els quals podem accedir a un hort obert cap a la façana sud. Al costat de la casa senyorial, a la façana nord, componen la resta del conjunt uns edificis dhabitatges adossats per a l'ús de colons i jornalers amb accés independent des de l'exterior. Estes construccions presenten murs de maçoneria ordinària i lluïts de morter de calç amb acabat emblanquinat que contrasten amb les fàbriques de rajola de l'edifici principal.

El jardí emplaçat en un lateral del conjunt, i amb accés indirecte a través de l'horta, indica que no va ser concebut simultàniament al palau. Pareix una aportació huitcentista en la qual es prioritza el disseny del mateix jardí romàntic respecte a la seua relació espacial amb la casa, ja que se situa en el lloc menys incòmode per a les labors agrícoles de la propietat. Es compon d'una sèrie de corredors estrets entre parterres que confluïxen a un espai central on se situa la glorieta. Fins fa poc albergava certa esplendor, sobreviuen algunes coníferes, palmeres i canyes de bambú. També va tindre una plantació de tarongers en l'actualitat secs. Està limitat de l'exterior per un mur de maçoneria d'uns dos metres d'alçària, amb el fi tant de resguardar-lo com de disposar d'un lloc íntim i idíl·lic d'escampament. Arreplega així la mil·lenària tradició de la recreació del paradís, és a dir, jardí tancat; concepte persa que es transmet al llatí com paradisus, i que es representa ací, com en anteriors cultures a través de l'Hortus conclusus, açò és, jardí rodejat de murs.

b) Parts integrants

– La casa principal amb el seu escut nobiliari i edificacions annexes.

– El jardí.

c) Béns mobles que comprén i constituïxen part essencial de la seua història

Es troben desapareguts.

d) Delimitació de l'entorn afectat

Justificació de la delimitació proposada:

El criteri seguit per a la delimitació de l'entorn de protecció consistix a incloure dins de la seua àrea els següents elements urbans:

1. Parcel·les que limiten directament amb la que ocupa el BIC, al qual pot afectar, tant visualment com físicament, qualsevol intervenció que es realitze sobre elles.

2. Parcel·les recaients al mateix espai públic que el BIC i que constituïxen l'entorn visual i ambiental immediat i en el qual qualsevol intervenció que es realitze puga suposar una alteració de les condicions de percepció d'este o del caràcter de l'espai urbà o rural que l'envolta.

3. Espais públics en contacte directe amb el BIC i les parcel·les enumerades anteriorment i que constituïxen part del seu ambient urbà immediat.

4. Edificacions o qualsevol element del paisatge urbà que, encara que no tinguen una situació d'immediatesa amb el BIC, afecten de forma fonamental la seua percepció.

Així mateix, per la seua condició històrica de palau rural rodejat d'horta, s'inclouen en el perímetre de protecció els camins rurals més pròxims des d'on és possible la seua contemplació com a tal.

Origen: Intersecció entre l'eix del camí existent entre les parcel·les 168 i 185 del polígon cadastral núm. 5 d'Alfara del Patriarca i el límit Est de la variant de Benifaraig, punt A.

Sentit: Horari

Línia delimitadora: Partint del punt d'origen A, la línia delimitadora discorre per l'eix del camí fins que enfronta amb les primeres edificacions del nucli urbà de Benifaraig i envolta les recaients al camí Alqueria de Xilet i les núm. 16, 17, 18 i 19 recaients al carrer Ferrer i Bigne de l'illa cadastral núm. 48909. La línia creua el dit carrer i recorre les mitgeres sud de les parcel·les números 9 i 21 de l'illa cadastral núm. 48903. Continua cap al nord pels eixos del carrer de l'Eliana i del carrer Nelo el Farinós. Prosseguix per les parts posteriors de les parcel·les recaients al carrer Ferrer i Bigne de les illes cadastrals números 47919 i 48920 i en paral·lel a la carretera provincial VP 6023 fins a trobar-se amb la prolongació de l'eix del camí que es troba a uns 115 m. del nucli de Benifaraig; creua la variant de Benifaraig per aquell i incorpora esta fins a l'origen, punt A.

e) Normativa de protecció de la Casa de la Serena i el seu entorn

Article 1. Monument

S'atendrà a allò que disposa la secció segona, règim dels béns immobles d'interés cultural, del capítol III de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, aplicable a la categoria de Monument.

Article 2

Els usos permesos seran tots aquells que siguen compatibles amb la posada en valor i gaudi patrimonial del bé i contribuïsquen a la consecució dels dits fins. L'autorització particularitzada d'ús es regirà segons allò que s'ha disposat en l'article 18 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.

Article 3. Entorn de protecció

De conformitat amb el que disposa l'article 35 de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, qualsevol intervenció que pretenga abordar-se en l'entorn de protecció del monument requerirà de la prèvia autorització de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport. Esta autorització s'emetrà conforme als criteris establits en la present normativa, i en allò que no estiga regulat en esta, per mitjà de l'aplicació directa dels criteris prevists en l'article 39 de la citada Llei.

Totes les intervencions requeriran, per al seu tràmit d'autorització, la definició precisa del seu abast, amb la documentació tècnica que per la seua especificitat els corresponga, i amb la ubicació parcel·lària i el suport fotogràfic que permeta constatar la situació de partida i la seua transcendència patrimonial.

Article 4

Sense perjuí del que disposa l'article anterior, per mitjà de sospesat informe tècnic municipal, es podrà derivar la no necessitat de tràmit d'autorització previ en actuacions que se situen fora del present marc normatiu per falta de transcendència patrimonial, com seria el cas de les obres i instal·lacions dirigides a la mera conservació, reparació i decoració interior d'estos immobles.

En estos casos, l'Ajuntament comunicarà a la Administració de la Generalitat, en el termini de 10 dies, la concessió de llicència municipal, adjuntant com a mínim l'informe tècnic que es menciona en el paràgraf anterior, un pla d'ubicació i el suport fotogràfic que permeta constatar la situació de partida i la seua falta de transcendència patrimonial.

Article 5

La contravenció del que preveuen els articles anteriors, determinarà la responsabilitat de l'ajuntament en els termes establits en l'article 37 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.

Article 6. Criteris d'intervenció

1. Les parcel·les destinades en l'actualitat a horta, i reflectides en el pla adjunt, conservaran la seua caracterització agrícola, històrica i pròpia, que s'ha preservat fins a hui a fi de mantindre el seu valor didàctic i testimonial d'un recurs amenaçat d'extinció. No es permetrà materialitzar cap aprofitament ni activitat edificatòria en estes.

2. Es mantindran les pautes de la parcel·lació històrica de l'entorn.

3. Les alineacions de l'edificació d'aplicació patrimonial seran les establides pel Pla General d'Ordenació de València reflectides en el plànol adjunt.

4. El màxim de plantes permeses és de dos (planta baixa i alta). Queden prohibits els semisoterranis.

5. L'alçària de cornisa màxima és de 7,00 m. per a dos plantes i 4,00 m. per a planta baixa o una planta.

6. Les cobertes, d'acord amb la tipologia de la zona, seran, en el cos principal de l'edifici, la profunditat del qual oscil·larà entre 8 i 11 metres, inclinades, de teula àrab, amb pendent màxima del 35%, a dos vessants i carena d'altura màxima 2,25 m. respecte de l'altura de cornisa. Este requisit únicament podrà ser dispensat, amb caràcter excepcional, en aquells casos en què s'acredite l'existència d'una singular justificació historicocontextual.

7. Les noves edificacions s'adequaran amb caràcter estètic a la tipologia i acabats tradicionals de Benifaraig i la façana atendrà a les següents disposicions:

– Ràfols amb longitud màxima de vol de 35 cm.

– Impostes, motllures, ressalts de buits, faixes, rematats ornamentals i la resta d'elements compositius amb una longitud màxima de vol de 15 cm.

– Buits de façana de proporció vertical.

– Balcons de barana metàl·lica amb amplària màxima de vol de 50 cm., 15 cm. de cant i longitud màxima de 1.80 m.

8. Els edificis situats en el carrer Ferrer i Bigne:

– Parcel·la núm. 03, illa núm. 48920.

– Parcel·les núm. 02, 03, 04, 05, 06 i 07 de l'illa núm. 48903.

– Parcel·la núm. 18, illa núm. 48909.

Disposaran, en absència d'un planejament especial patrimonialment validat que concrete una catalogació individualitzada, d'una protecció arquitectònica addicional per tractar-se d'antigues preexistències d'alt valor testimonial. A l'efecte, només podran ser demolides les parts invisibles des de la via pública, preservant i restaurant els seus elements propis i escometent la reposició del volum original amb respecte dels caràcters originaris de l'edificació.

9. L'ús permés en esta zona serà el residencial. S'admetran els següents uso, sempre que mostren la seua compatibilitat amb les arquitectures tradicionals de la zona:

A) Magatzems.

B) Locals industrials ubicats en planta baixa.

C) Locals d'oficina.

D) Ús comercial.

10.Els edificis números de policia 97 i 99 del carrer Ferrer i Bigne situats en les parcel·les cadastrals números 03 i 04, illa núm. 47919 del polígon núm.19, es regiran pel règim transitori, equiparable al Fora d'Ordenació Diferit, regulat en la disposició transitòria novena de les normes urbanístiques del Pla General de València. En els supòsits inclosos en aquell, que concloguen la seua vida útil, es pretenguen obres de reforma de transcendència equiparable a la reedificació (reestructuració total) o una substitució voluntària d'estos, li seran d'aplicació les restants ordenances de protecció d'esta normativa per a les parcel·les edificables. Tot això sense perjuí de l'aplicació, si escau, de l'article 21 de la Llei del Patrimoni Cultural Valencià a estos immobles.

Article 7

Totes les actuacions que puguen tindre incidència sobre la correcta percepció i la dignitat en l'apreci de l'escena o paisatge urbà del monument i el seu entorn, com seria el cas de l'afecció dels espais lliures per actuacions de reurbanització, enjardinament o arbratge, provisió de mobiliari urbà, assignació d'ús i ocupacions de la via pública, etc., o com podria ser-ho també l'afecció de la imatge arquitectònica de les edificacions per tractament de color, implantació de rètols, marquesines, tendals, instal·lacions vistes, antenes, etc., o qualssevol altres de semblant caire i conseqüències, hauran de sotmetre's a autorització de la Conselleria de Cultura, Educació i Esport que resoldrà d'acord amb les determinacions de la llei i els criteris de percepció i dignitat abans al·ludits.

Queda proscrita la introducció d'anuncis o publicitat exterior que, en qualsevol de les seues accepcions, irrompa en la dita escena urbana, excepte la d'activitats culturals o esdeveniments festius que, de manera ocasional, reversible i per temps limitat sol·licite i obtinga autorització expressa

Article 8

Qualsevol intervenció que afecte el subsòl de l'immoble o el seu entorn de protecció se sotmetrà al que disposa el títol III de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià.

Article 9

En virtut del que disposa l'apartat quart de l'article 34 de la Llei 4/1998, d'11 de juny, de la Generalitat, del Patrimoni Cultural Valencià, s'eximix els Ajuntaments d'Alfara del Patriarca i de València de l'obligatorietat de redactar un pla especial de protecció, per considerar-se prou adequades les normes de protecció de l'entorn contingudes en el present decret.

ANNEX II

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA